Entrevistes 2025, any de celebració del nostre 10è aniversari com associació a Catalunya.
El proper dia 8 de setembre, s’inicia el nou curs escolar.
Per a moltes criatures, aquest serà un moment especial: alguns començaran una nova etapa a infantil, amb els primers dies de descoberta i adaptació a l’escola. Altres faran el pas a primària, assumint nous reptes i responsabilitats. Mentrestant, l’adolescència portarà canvis importants amb l’arribada a la secundària, un període clau en el creixement personal i acadèmic del jovent.
Aquestes etapes educatives son moments vitals de les infàncies i adolescències trans*, per aquest motiu volem parlar amb la Marta Ordóñez Castellnou (ella), mare de dues adolescents de 13 i 16 anys i mestra de vocació. Vinculada a l’associació Veus Trans* des de fa una dècada i compromesa amb la lluita pels drets de les persones trans* , per conèixer de primera mà en quina situació es troben els centres educatius a Catalunya i quines eines existeixen i com desplegar-les perquè les escoles i instituts siguin espais segurs per tota la infància i adolescència Trans*.
“No en tenia prou amb acompanyar i entendre el procés de la meva criatura; volia aportar la meva experiència a l’associació, especialment en l’àmbit educatiu.”
Formes part de la junta fa anys, oi? Què et va portar a fer aquest pas endavant en l’activisme?
Sí, fa anys que formo part de la junta. Hi vaig voler entrar de seguida, sobretot per aprendre i, més endavant, per poder participar d’una manera més activa. No en tenia prou amb acompanyar i entendre el procés de la meva criatura; volia aportar la meva experiència a l’associació, especialment en l’àmbit educatiu.
Vull remarcar que som un equip de voluntàries que, tot i no poder participar sempre amb la mateixa intensitat, ens recolzem com una família. La complicitat, la confiança i el compromís que compartim fan que, passi el que passi, la feina surti i l’associació segueixi endavant. És un orgull poder-ne formar part.
En aquell moment hi havia moltes mancances a nivell legislatiu en el reconeixement de la identitat de les persones menors trans*? Què us trobàveu en el vostre dia a dia i en el de lis vostris fillis?
Hi havia un buit legal molt gran a tots els nivells. Tot just començaven a moure’s algunes coses, però pràcticament no hi havia res legislat, sobretot pel que fa a menors. Per fer qualsevol tràmit on calgués mostrar el DNI, o on entressin en joc el gènere o el nom de lis nostris fillis, sovint havíem de donar moltes explicacions i justificar situacions que, moltes vegades, resultaven denigrants per a les criatures.
Depenies, literalment, de la persona que tenies a l’altra banda de la finestreta per aconseguir coses tan bàsiques com que cridessin la teva filla pel seu nom sentit a la consulta del metge. A les escoles tampoc no sabien com actuar: no hi havia directrius clares per part d’Educació, i els documents oficials no reconeixien el nom sentit. En general, els professionals actuaven des del desconeixement o des de la por.
Mica en mica, i gràcies sobretot a tota la lluita que ja portaven fent moltes persones trans* durant molts anys, es van anar aconseguint drets.
Com a docent, has pogut detectar en primera persona l’evolució d’anar implementant protocols, lleis… Creus que són suficients?
S’ha avançat molt, i és important reconèixer-ho. Ara hi ha protocols, guies, lleis i directrius que abans no existien, i això representa un pas endavant molt necessari. Però encara no n’hi ha prou. El fet que hi hagi una llei no vol dir que aquesta es compleixi de manera efectiva ni que arribi amb la força i el suport que caldria.
Una de les grans mancances és la formació del professorat: no es tracta només de conèixer els protocols, sinó d’entendre les realitats diverses de l’alumnat i actuar des del respecte i la cura. I també la formació de l’alumnat: cal una educació sexual i afectiva des de les primeres edats, continuada, transversal i obligatòria en tots els nivells del sistema educatiu.
Això requereix docents amb molta formació… és un peix que es mossega la cua. I aquí és on entra en joc la voluntat política: per desplegar aquestes normatives calen recursos concrets —personal de suport, equips d’assessorament, materials adaptats, acompanyament a les famílies, seguiment per part d’inspecció—. Si no, la responsabilitat recau exclusivament en els centres i, sovint, en docents individuals (molt motivats!) que ho fan des del compromís personal, però sense prou eines ni suport institucional.
La normativa, per si sola, no transforma: és només el punt de partida. El canvi real passa per una implicació col·lectiva i valenta que posi al centre els drets de totes les criatures, sense excepcions.
“Una de les grans mancances és la formació del professorat: no es tracta només de conèixer els protocols, sinó d'entendre les realitats diverses de l'alumnat i actuar des del respecte i la cura.”
Amb l’inici d’aquest nou curs escolar, quin balanç faries ara mirant enrere?
És un balanç agredolç. S’han fet passos endavant importants, però també hem viscut retrocessos i moments de gran duresa, sobretot amb els discursos d’odi que han crescut els últims anys. Malgrat tot, veure com les nostres criatures poden viure amb més llibertat que fa una dècada és esperançador.
Què ens cal encara per millorar en l’entorn educatiu perquè els centres siguin espais segurs i diversos?
Cal passar de la teoria a la pràctica. No n’hi ha prou amb protocols penjats a la web del centre: cal una aposta clara per una educació afectivosexual inclusiva, materials adaptats, formació continuada i una mirada activa cap a la diversitat com a riquesa.
Cal treballar dur a les aules, però és tasca de tota la societat. La responsabilitat no ha de recaure únicament sobre l’escola. L’entorn familiar, l’esport, el súper, el parc, les xarxes… haurien de ser espais segurs. Erradicar l’LGBTIfòbia és responsabilitat col·lectiva. S’ha d’implicar tota la comunitat educativa i no deixar sols els equips docents.
Les dades d’assetjament per LGBTIfòbia a les aules són una alerta. Creus que hi ha prou eines per fer-hi front? En què estem fallant?
Hi ha eines, però no sempre s’utilitzen. Estem fallant en la prevenció: sovint es reacciona quan el cas ja és greu. Cal actuar des de les primeres etapes. A l’escola bressol, per exemple, ja s’observen conductes apreses del que se suposa ser “nen” o “nena”. A través del joc, les criatures haurien de poder descobrir el món que les envolta lliures d’estereotips… però no és així.
La informació i els inputs que rebem des del moment del naixement (inclús abans!) són molt potents. Trencar amb això és una tasca titànica… però aquí estem! Si ho aconseguim, després serà més senzill que no s’assenyali amb el dit a qui és diferent.
Segueixen havent-hi casos on la LGBTIfòbia acaba matant. Sovint tinc presents casos com l’Ekai o l’Alan, entre d’altres. Que no es tornin a repetir aquestes situacions és un dels meus motors.
Si a l’escola es treballa la diversitat i es visibilitzen referents LGTBI, es podria treballar de manera preventiva i dignificar el col·lectiu, no creus?
Totalment. Quan una criatura veu que existeix, que hi ha altres com ella i que se’n pot parlar amb respecte, això té un impacte brutal. Visibilitzar referents LGTBI a les aules no només prevé l’odi, sinó que salva vides.
I no només a les escoles: cal que les nostres criatures tinguin referents allà on vagin. No em canso d’agrair a les persones trans* adultes la seva lluita. Elles també han estat menors i no tenien el suport del qual, per sort, ara gaudeixen les nostres criatures. Elles ens han fet el camí una mica més planer, doncs els ha tocat picar la pedra més dura. Aquestes persones, ara adultes, són les referents de la nostra canalla i cal que cada vegada ocupin més llocs públics (les dificultats que tenen en l’àmbit laboral seria un altre tema a abordar).
Quina funció ha tingut l’associació en tots aquests anys en l’àmbit educatiu?
L’associació ha estat una aliada clau per als centres: hem ofert formació, hem fet incidència, hem ajudat famílies i hem treballat colze a colze amb l’administració per impulsar canvis reals.
S’ha elaborat una guia per al professorat (que just ara mateix estem actualitzant i adequant a les directrius del nou decret), hem fet reculls de contes i llibres, i hi ha recursos a la web.
Com a associació amb menors, és el nostre deure i prioritat poder treballar conjuntament amb el Departament d’Educació per aportar la nostra experiència i traslladar les necessitats de les nostres criatures. I en això estem.
“Visibilitzar referents LGTBIQ+ a les aules no només prevé l’odi, sinó que salva vides.”
Què ha suposat per vosaltres i la vostra família formar part de l’associació?
Ha estat un abans i un després. Ens ha donat força, coneixement i xarxa. Hem après moltíssim i, sobretot, ens hem sentit acompanyades. És una segona família.
Ha estat una sort. L’arribada de la nostra filla ens ha transformat. Ens ha fet, i ens fa, millors persones. No deixem d’aprendre constantment. La paraula “orgull” ha pres tot el seu significat.
Tenint en compte el punt en què ens trobem actualment amb les lleis estatals i autonòmiques, i veient el moment polític, com veus el futur en matèria de drets per a les persones LGTBI?
Estem en un moment de risc. S’ha avançat molt, però hi ha forces que volen fer marxa enrere, amb un discurs basat en l’odi i en la ignorància. No hem de permetre que aquests discursos poc fonamentats guanyin a la raó i al coneixement.
Cal defensar cada dret conquerit i continuar avançant. El futur dependrà del nostre compromís col·lectiu i de no abaixar la veu.
I per últim, quin consell li donaries a les famílies de menors trans?
Que escoltin, que validin i que estimin sense condicions. Que busquin suport, que no tinguin por de preguntar i que sàpiguen que no estan soles. L’amor i l’acceptació familiar són la millor protecció que una criatura pot tenir.
Moltes gràcies Marta per xerrar amb nosaltres sobre un tema de vital importància per les famílies, que segurament en aquest moment ja estan preparant tot el necessari per aquest nou curs escolar i des de Veus Trans* ens posem a la seva disposició per a resoldre qualsevol dubte o informar al respecte.
Vols afegir quelcom més?