Entrevistes 2025, any de celebració del nostre 10è aniversari com associació a Catalunya.
Avui 28 juny de 2025 DIA INTERNACIONAL DE L’ORGULL, entrevistem a l’Anna Valenzuela (Ella) dona de 54 anys, mare de 3 fillis, activista pels drets humans del col·lectiu de persones Trans* en general i de la infància Trans* en particular.
El Dia Internacional de l’Orgull se celebra cada 28 de juny, en commemoració dels Disturbis de Stonewall l’any 1969. Aquell dia, uns agents de policia van irrompre al bar Stonewall Inn, on van detenir, escorcollar i exercir violència policial contra moltes persones sospitoses de ser gais, lesbianes, bisexuals i trans*. Aquest fet va ser el detonant d’una revolta del col·lectiu, amb figures destacades com Sylvia Rivera, Marsha P. Johnson o Stormé DeLarverie, que van liderar la lluita pels drets de les persones LGBTIQ+. El 28 de juny, no és un dia de festa, és un dia de record, de revolta, de lluita i de visibilitat.
“Acompanyar des del respecte, és un dels millors actes d’amor que pot fer una persona per una altra.”
En aquells anys hi havia molta manca d’informació sobre les persones menors trans* i no tenien reconeguts els seus drets, oi? Què us trobàveu en el vostre dia a dia i en el de la vostra filla?
Ui! En aquells moments, tot i que s’estava treballant molt pels drets de les persones menors, gaudien de molt pocs drets. Aquesta circumstància feia que el seu dia a dia
-el de la nostra filla i el de tantes altres criatures- fos molt més complicat, ja que constantment havíem de donar explicacions d’una qüestió tan íntima com la seva identitat. Per exemple, el nom del DNI no es corresponia amb el que la persona que tenies davant et deia que volia ser anomenada.
Durant uns anys vas estar acompanyant noves famílies. Com recordes aquella època? Perquè, igual que tu els aportaves molt en aquell primer moment, elles també t’aportarien diferents experiències de vida…
La recordo com la millor etapa, a tots els nivells. Enriquidora, molt humana, una etapa d’aprenentatge sobre la vida real -no la dels llibres o articles- sinó la que viuen les persones, les veritables protagonistes. Vaig aprendre a respectar molt més els sentiments de cada família, de cada persona, inclosos els meus. No era una persona experta aconsellant, era una mare escoltant les pors i/o necessitats d’una altra família. En aquesta escolta activa, tot i que elles no en fossin conscients, ens ajudàvem mútuament.
Acompanyar des del respecte és un dels millors actes d’amor que pot fer una persona per una altra.
Has tingut un paper molt rellevant a l’associació, passant de la presidència a Catalunya a la vicepresidència i després presidència estatal a Chrysallis. Ara comences un nou camí com a presidenta de Veus Trans*. Què et va empènyer a fer aquest pas cap a un activisme més actiu?
El que em va empènyer a implicar-me plenament en l’activisme va ser, primer, l’amor per la meva filla, i adonar-me de la manca de drets humans que patia pel fet de ser una persona trans*. Molt aviat es va convertir en una forma de viure. Havia d’aportar el meu granet de sorra, juntament amb moltes altres persones, per aconseguir protocols, instruccions, lleis… que reconeguessin els drets humans del col·lectiu trans*.
Vaig conèixer tantes històries de vides trencades, que sentia que no podia quedar-me asseguda sense unir-me a la lluita i la reivindicació justa de tantes persones i famílies.
Creus que l’associació ha tingut un paper rellevant al territori català?
Sí, des del meu punt de vista i per la meva experiència, l’associació —gràcies a les persones que la van fundar a Catalunya i a la seva gran feina— va aconseguir crear un nom reconegut i una imatge molt positiva a tot el territori. Tothom sabia que qualsevol persona seria acompanyada i tractada amb respecte i igualtat.
I a nivell estatal, vas viure i protagonitzar un dels moments més importants: el procés de la Llei Trans Estatal. Com ho recordes?
Uff, és un cúmul de sensacions… Recordo les reunions amb el Ministeri d’Igualtat, Justícia, Vicepresidència… com moments de gran responsabilitat. Era evident que aprovar una llei com aquella era un pas molt important en els drets humans del col·lectiu trans*, i per tant, era un fet històric. No hi havia lloc per a l’error.
Van ser moltes hores de reunions, discussions, d’anar endavant i enrere, de rebre crítiques ferotges per una banda, fins i tot insults… però també ànims, suport i confiança per una altra. Dies lluny de la meva família i sensació de solitud, moltes vegades…
Però amb l’aprovació vaig viure un dels moments més bonics i emotius de la meva vida. Vaig ser feliç, vaig plorar d’emoció i d’amor cap a tantes famílies i infants que representava, i que sempre, sempre, durant tot el procés em van fer, costat.
Escoltar “queda aprovada la Ley” al Congrés dels Diputats em va semblar música i esperança!
Van ser anys de neguit, sacrifici i incertesa sense saber del cert si la Llei acabaria aprovant-se. Per què es va endarrerir tant?
Uff, és un cúmul de sensacions… Recordo les reunions amb el Ministeri d’Igualtat, Justícia, Vicepresidència… com moments de gran responsabilitat. Era evident que aprovar una llei com aquella era un pas molt important en els drets humans del col·lectiu trans*, i per tant, era un fet històric. No hi havia lloc per a l’error.
Van ser moltes hores de reunions, discussions, d’anar endavant i enrere, de rebre crítiques ferotges per una banda, fins i tot insults… però també ànims, suport i confiança per una altra. Dies lluny de la meva família i sensació de solitud, moltes vegades…
Però amb l’aprovació vaig viure un dels moments més bonics i emotius de la meva vida. Vaig ser feliç, vaig plorar d’emoció i d’amor cap a tantes famílies i infants que representava, i que sempre, sempre, durant tot el procés em van fer, costat.
Escoltar “queda aprovada la Ley” al Congrés dels Diputats em va semblar música i esperança!
Però al final va valer la pena, i vas rebre el premi Arcoiris del Govern Espanyol. Com vas viure aquest reconeixement?
Va ser una gran sorpresa quan la Directora General del Ministeri d’Igualtat, Boti García, em va trucar per donar-me la notícia. Ha estat un honor molt gran rebre aquest premi.
Tot i així, per a mi, el veritable premi va ser l’aprovació de la llei. Aquest és el reconeixement real per tantes persones que han lluitat, que s’han deixat la pell, fins i tot la vida, persones que han patit i que han estat expulsades de la societat.
Gràcies a elles tenim aquesta llei. Així que el premi és per elles. I sí, va valer l’alegria, tot, absolutament tot!!
“Quan volen violentar a una part de la societat, l’altre reacciona, i aquesta és la meva esperança!”
Què ha significat per a la vostra família formar part de l’associació?
Tot. Acompanyament, aprenentatge, sentiment de comunitat, família, carinyo, reivindicació, solidaritat, lluita, valors.
L’associació és un espai on pots ser qui ets, expressar-te tal com sents, sense por a ser jutjada o assenyalada. Un espai segur per compartir experiències i dubtes. Ho recomano a tothom.
Tenint en compte la situació política actual, tant a nivell autonòmic com estatal, com valores el present i el futur dels drets de les persones LGTBI?
És difícil preveure què passarà, perquè la situació política és convulsa, i l’extrema dreta guanya terreny. Les notícies d’altres països i les amenaces de derogació aquí no auguren res bo.
Però confio en el col·lectiu i en la societat. No permetrem retrocessos ni cap pas enrera en els drets adquirits.
I per acabar, quin consell donaries a les famílies de menors trans*?
Respecte aquest tema ja s’ha dit gairebé tot… fins i tot jo mateixa n’he escrit! Així que consells pocs… Amor molt!
Si es deixen guiar per l’amor, serà aquest el que les portarà a espais com Veus Trans*, on se sentiran segures i acompanyades.
“Vivim en una societat malalta de normalitat. La cura és obrir els braços i el cor a la diversitat”
Gràcies, Ana, per ser-hi i per acompanyar tantes famílies, per la teva lluita pels drets humans de les infàncies i joventuts trans*, i per concedir-nos aquesta entrevista en el Dia Internacional de l’Orgull.
I com diria una persona molt estimada… Una forta abraçada i MIL SOMRIURES
