ENTREVISTA A RUBÉN ANTóN AMB MOTIU DEL DIA INTERNACIONAL DE LA MEMORIA TRANS*
El Dia Internacional de la Memòria Trans* sorgeix al 1998 de la mà de Gwendolyn Ann Smith en memòria de Rita Hester, que va ser assassinada el 28 de novembre de 1998, com a protesta per el seu assassinat i el poc respecte que van mostrar els mitjans de comunicació en aquell moment, es van mobilitzar unes 250 persones.
Establint-se com un dia internacional que es celebra a més de 20 països, un dia dedicat a la memòria de totes aquelles persones Trans* que ens han deixat, víctimes de la transfòbia, l’odi i la violència social.
Per això avui volem parlar amb Rubén Anton (ELL/ELLA/ELLI), artista vectorial, investigadora del travestisme i guardiana de la memòria LGTBI.
Amb el seu projecte d’art i memòria historia Drag is Burning recupera la historia del travestisme des de el segle XV.
Amb més de 100 exposicions a les seves esquenes, des de Barcelona a Dubai, creadora de podcast que actualment està finalitzant la seva setena temporada i col·laboradora de ‘betevé’, la televisió pública de Barcelona, des de fa tres anys..
“Ja que no ens deixaven expressar-nos en els espais ja establerts vaig decidir muntar el meu propi”
Com i perquè neix Drag is Burning?
Drag is Buning neix en 2017 amb l’objectiu de visibilitzar a les meves amigues drag en aquell moment. No va ser fins a finals de 2019 que em vaig adonar que teníem molta història per explicar des del travestisme com experiència de vida i des del transformisme com a arts escèniques.
Per això al gener de 2020 vaig decidir muntar el pòdcast amb entrevistes a les artistes del meu entorn pròxim, ja que em vaig adonar que els mitjans de comunicació convencionals no tenien en compte el nostre mode de vida des de la dissidència. Ja que no ens deixaven expressar-nos en els espais ja establerts vaig decidir muntar el meu propi on les normes, o l’absència d’elles, les decidia jo. Deixant un llegat de memòria oral que ara que ja ha passat un temps m’estic donant compte que té moltíssim valor tant per al present com per al futur.
Hi ha un sector de la societat que pensa que les persones trans* son un col·lectiu que ha sorgit relativament poc, però en el teu projecte ens demostres que les persones trans* han estat present al llarg de la historia.
Quina és la primera trans* històrica del teu projecte?
Els meus profetes del travestisme són Margarida Borràs, penjada a la València en el segle XV per haver nascut amb penis i viure i socialitzar com una dona. Eleno de Céspedes, que va viure a la Granada del segle XVI, i el feminisme l’ha deixat com la primera dona cirurgiana, però no és així, és la primera persona amb vagina que va accedir als estudis de medicina. Perquè? Perquè va viure com un home i es va saltar la limitació que tenia el genero femení per a accedir als estudis acadèmics. I Sor Fernanda Fernández, monja caputxina intersex del segle XVIII a la qual van expulsar de la congregació religiosa per tenir uns genitals ambigus i a la qual el propi catolicisme el va obligar a viure com a home a partir d’aquest moment.
Com era la vida de les persones trans* en el segle XV?
En aquells anys del final de l’edat mitjana s’entenia a les persones trans* com un pecat, una creació del dimoni, i consegüentment es tractaven en aquells segles. En aquest moment s’entenia com a TRANSMUTACIÓ el que una persona pogués canviar ‘de forma’. Que una persona tingués control sobre l’expressió de genero era poc més que un perill per a la societat i una creació del diable, i que podia fer-se passar per una altra persona, i s’entenia com una persona perillosa i delinqüent. Això no ha canviat en els últims cinc segles, ja que en alguns llocs del món actual hi ha societats que ens continuen veient així. Per això és necessari parlar de la nostra història i recuperar aquests personatges històrics en el territori que habitem.
Com creus que ha canviat la mirada de la gent cap a les persones trans*?
Sincerament crec que no ha canviat tant. Durant molt de temps vam ser monstres per a la societat, i el punt en el qual estem ara i cap a on va la nostra reivindicació és cap a abraçar la nostra pròpia monstruositat i demostrar a aquesta societat, des de l’amor, que no som ni el pecat, ni delinqüents, ni estem malaltes, simplement hem nascut amb unes característiques distintes al que es considera la norma però l’ésser humà és molt més divers que simplement home i dona. Ja s’entenia fa 5000 anys que existien vuit gèneres. Per què conformar-nos només amb dues opcions tan limitades?
“Des de el XV amb Margarida Borràs, fins als nostres dies, les persones Trans* han estat presents a la societat”
Quines accions creus que son importants i necessàries per millorar la seguretat i el benestar de les persones trans*?
El més important són les lleis. Sense les lleis que ens emparin estem molt fotudes. Les lleis són les úniques que ens poden protegir. Aquesta societat només aprèn a bastonades i ja veuràs que succeeix si comencen a entrar en la presó les persones que ens agredeixen i ens fan mal pel simple fet d’existir. El mateix ha passat històricament amb el racisme, fins fa molt poc als negres se’ls considerava persones de segona classe, i encara seguim amb aquesta lluita per la igualtat. Mira també com ha viscut la dona oprimida durant tot el segle XIX-XX. El col·lectiu LGTBI està en aquesta mateixa lluita perquè l’enemic és el mateix que ens fot a totes les dissidències quan no estem fent cap mal a ningú. No triem néixer així i no hem de ser castigades en absolut. Formem part de la diversitat humana.
En un dia com aquest, Dia Internacional per la Memòria Trans* hi ha alguna persona protagonista de Drag is Burning, que li voldries fer una menció especial, per la seva vida o per algun moment que et sembli rellevant?
Com a historiadora sempre tinc molt presents a les quals estan i a les quals ja no estan. Però m’agradaria recordar a totes les persones trans* que van morir per culpa de la societat de merda en la qual ens ha tocat viure. A Sonia Rescalvo que la van matar al parc de la Ciutadella de Barcelona. A Yani Forner que sent una vedette fantàstica va morir amb la pandèmia del VIH a principi dels anys 90s. A les primeres dones i homes trans* que es van sotmetre a teràpies hormonals experimentals i van posar la seva vida en mans de la ciència per a sotmetre’s a cirurgies d’afirmació de gènere i reassignacions genitals, la ciència i la medicina els deu TOT, que mai se’ns oblidi que van posar la seva vida al servei de la tecnologia fins i tot sabent que podien morir en el procés. Per a mi el Dia Internacional de la memòria trans* és per a totes les persones trans* que van donar la seva vida per ser els qui volien ser, per això dic que són les nostres profetes.
I com podem com a societat, honrar millor la memòria d’aquelles persones que hem perdut en la lluita per els seus drets?
Recordant-les sempre, educant en diversitat i com diu la gran Estefanía Vidal: Arribant al cor de la gent. Estefanía és una dona trans* que va viure els últims anys de dictadura i que actualment té 70 anys. Una de les madrines meravelloses que tinc en el meu projecte d’art i memòria sobre el travestisme.
Has fet moltíssimes expos, més de 100, tens prevista alguna recentment?
Sí, ja vaig per la 109! En aquest moment tinc la meva exposició ‘SANTA OCAÑA’ en el Punt BCN, en la carrer Muntaner de Barcelona, fins a finals de gener de 2025 i acabaré l’any amb el muntatge de la exposició 110 a Las Palmas de Gran Canaria. Allí portaré la meva exposició ‘500 ANYS DE TRAVESTISME’ i faré dues xerrades de memòria històrica, una sobre la ‘HISTÒRIA DEL TRAVESTISME’ en el territori espanyol i una altra sobre la ‘HISTÒRIA DEL TRANSFORMISME’ en les arts escèniques des de finals del segle XIX fins al present.
“En els últims 5 segles no han canviat gaire les coses, la societat segueix estancada en la norma binària establerta. Rubén ens llença la pregunta ¿perquè ens hem de conformar amb només dues opcions tant limitades?”
T’agradaria afegir alguna cosa que no haguem preguntat?
M’agradaria dir que no hem de baixar la guàrdia mai. Que la política sempre ens usa i que hem d’estar per sobre d’això. La nostra integritat física i la nostra salut, tant física com mental, ÉS UN DRET FONAMENTAL i mai hem de renunciar a això. Amb ‘no baixar la guàrdia’ em refereixo al fet que hem de seguir endavant però mantenint tot el que anem aconseguint perquè ens ho volen llevar. Avui mateix he estat parlant amb una amiga de Londres, on la dreta porta governant molts anys, i m’ha dit que el termini d’espera perquè t’atenguin com a persona trans* en la sanitat pública és d’entre 6 i 8 anys. Només perquè t’atenguin per primera vegada. Si vols iniciar una transició has de costejar-la tu. A Espanya hem aconseguit que aquests processos siguin més ràpids i que entrin per la sanitat pública, fem el possible per mantenir-los, cuidar-los i millorar-los. Que mai se’ns oblidi que podem anar cap enrere i que moltes persones s’han deixat la vida perquè arribem fins aquí i només per això, com diu la nostra diputada Carla Antonelli, no hem de permetre donar NI UN PAS ENRERE.
On et podem trobar, web, xarxes....
Podeu trobar-me en totes les plataformes digitals com RUBÉN ANTÓN i el meu projecte com DRAG IS BURNING. En Instagram: @ruben_anton i @dragisburning. El pòdcast en Spotify té àudios i vídeos. I en Youtube podreu trobar tot el contingut en format vídeo per a betevé.
Gràcies per convidar-me a participar en aquesta entrevista en el Dia Internacional de la Memória Trans* i sobretot moltes gràcies per estimar, cuidar i protegir els vostres fills trans*. Gràcies infinites.
